Amèrica del Sud - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Història del poblament d'Amèrica del Sud
modifica
Mapa antic del subcontinent
Possible ruta migratòria dels primers pobladors d'
Amèrica
des de
Beríngia
Amèrica del Sud va ser habitada originàriament per grups nòmades que, segons la teoria més acceptada, van creuar per mitjà del pont de gel a l'
estret de Bering
, encara que altres investigadors suggereixen la possibilitat de migracions per la zona sud de l'
oceà Pacífic
Segurament, el motiu que va empènyer aquestes persones a creuar el "pont de Bering" va ser seguir les bandades d'animals, la seva font de proteïnes. Igual que l'
humà de Neandertal
, l'
humà de Cromanyó
era recol·lector, caçador i pescador indiferenciat, és a dir, no eren experts en cap de les activitats referides. L'organització social era la de la "comunitat primitiva", és a dir, s'agrupaven en bandes que reunien diverses famílies amb fins de caça, recol·lecció i seguretat; el que extreien era repartit en parts iguals. La gegantesca aventura de creuar l'
estret de Bering
acabà de deu a quinze generacions després. Com més al sud avançaven, trobaven millors condicions climàtiques i majors facilitats per a la caça.
Els vestigis de l'emigració es troben sota l'aigua del
mar de Bering
o encara no estan descoberts al nord-est de Sibèria o a Alaska. Les proves són escasses o no existeixen, però aquesta teoria es comença a enunciar des del
segle
xvi
pel
cosmògraf
geògraf
i cronista del
Consell d'Índies
Juan López de Velasco
, el
1574
Al sud de
Xile
s'han trobat restes fòssils de recol·lecció i caça de fa 7.000 anys (5000 aC). Si, com es diu al començament, el poblament d'
Amèrica
es va iniciar fa 36.000 anys i les restes trobades a Xile, que suposen la part més meridional del continent, tenen una data de 7.000 anys, el poblament d'Amèrica va durar 29.000 anys.
Camps de
canya de sucre
Avaré
São Paulo
, el
Brasil
Superfície total: 17.820.770 km² (12% del total de terres emergides).
Extrem septentrional:
punta Gallinas
Colòmbia
), 12° 28′ S.
Extrem meridional:
cap d'Hornos
Xile
), 55° 59′ sud.
Extrem oriental:
cap Branco
Brasil
), 34° 47′ oest.
Extrem occidental:
punta Pariñas
Perú
), 81° 15′ O.
Lloc més sec del món:
desert d'Atacama
Xile
), < 15 mm/any.
Lloc més alt:
Aconcagua
Argentina
), 6.960
msnm
Major depressió:
llacuna del Carbón
Argentina
), - 105 metres.
Riu més llarg:
riu Amazones
Perú
Colòmbia
, el
Brasil
), 6.788 km.
Llac més gran i més alt del món navegable:
llac Titicaca
Perú
Bolívia
), 8.300 km², 3.821 metres.
Cascada més alta del món:
salto Angel
Veneçuela
), 979 metres de caiguda.
Topogràficament, Amèrica del Sud es divideix en tres seccions: la serralada, les terres baixes de l'interior i l'escut continental.
La
serralada dels Andes
destaca per ser la
serralada
més llarga i jove del món, així com la més alta fora d'
Àsia
. Naixent de les profunditats oceàniques, s'aixeca des del sud de
Terra del Foc
seguint un traç paral·lel a la costa del
Pacífic
, per diversificar-se al nord, obrint-se en dos braços, un cap a l'
istme de Panamà
i l'altre seguint la costa del
Carib
. Passa per Argentina, Xile, Bolívia, el Perú, Equador, Colòmbia i Veneçuela. El seu cim més alt és l'
Aconcagua
, amb 6.962
msnm
. Durant el seu recorregut, la serralada es ramifica en diverses serralades secundàries que tanquen valls com la
depressió intermèdia
i la
vall del Cauca
, a Colòmbia, i
altiplans
com l'
altiplà andí
que es troba a uns 3.000 msnm en una zona entre Bolívia, el Perú, Argentina i Xile. L'origen de la serralada és el resultat de la
subducció
de la
placa de Nazca
sota la
placa sud-americana
a uns 9 cm/any. A Colòmbia, a l'altre extrem del subcontinent, hi ha una serralada independent dels Andes, la
sierra Nevada de Santa Marta
, amb el
pic Cristóbal Colón
com a punt culminant, amb 5.776 m.
Les terres baixes se solen classificar en tres sistemes:
els
llanos del Orinoco
, la
plana de l'Amazones
i la
plana Chacopampeana
o del Plata, formades per la
sedimentació
produïda pels rius que les travessen i per les partícules fruit de l'
erosió eòlica
. A més, hi ha petites planes costaneres tot seguint l'oceà Pacífic a Colòmbia, Equador i Perú i l'Atlàntic a Guyana, Surinam, Guayana Francesa i Brasil. La major depressió del subcontinent es troba a 105 m sota el nivell del mar, a la
llacuna del Carbón
, Argentina.
L'escut continental se separa en tres seccions desiguals:
el
massís de Brasília
, el
massís Guaianès
i el
massís Patagó
, i es troben els dos primers entre els més antics del planeta. La duresa de les roques cristal·lines que els formen els atorga gran estabilitat i és la raó per la qual no es produeixen
terratrèmols
en les enormes regions que ocupen. El massís de Brasília ocupa l'est, centre i sud del Brasil, gran part d'Uruguai, l'est del Paraguai i el nord-est de l'Argentina. El massís Guaianès comprèn gran part de Guyana, Surinam i la Guaiana Francesa; el sud de Veneçuela, una part del nord del Brasil i de l'orient colombià. El massís Patagó comprèn quasi tota la
Patagònia
argentina i l'extrem sud de la xilena. També hi ha altres sistemes orogràfics importants rejovenits pel plegament andí dispersos entre les planes del subcontinent, com ara les serres
Macarena
Chiribiquete
a Colòmbia, la
serrania de Santiago
a Bolívia, i les
serras Pampeanas
Ventania
Tandilia
a l'Argentina.
A la
plataforma continental
d'Amèrica del Sud hi ha algunes illes, i les més grans són
Terra del Foc
(Argentina i Xile),
Marajó
(Brasil), l'
Illa Gran de Chiloé
(Xile), les
illes Malvines
(Territori Britànic d'Ultramar),
Puná
(Equador) i
illa Margarita
(Veneçuela). El sud del continent mostra la seva característica exglaciar amb nombrosos
fiords
i illes al sud de Xile. Hi ha alguns grups d'illes fora de la plataforma continental, però pròximes a les costes sud-americanes: les
illes Galápagos
(Equador), l'
Illa de Pasqua
(Xile),
Illa Sala y Gómez
(Xile),
Malpelo
(Colòmbia) i els arxipèlags de la
Geòrgia del Sud
i les
Sandwich del Sud
(Territori Britànic d'Ultramar).
Amèrica del Sud acull una gran varietat de
climes
: la humitat càlida de la
selva amazònica
, el fred sec de la
Patagònia
, l'aridesa del
desert d'Atacama
, els vents de la
Terra del Foc
. L'explicació es deu a:
L'amplitud de
latituds
que ocupa el continent. La major part del subcontinent es troba dins les
zones tropicals
, l'
equador terrestre
el travessa per la part nord, el
tròpic de Capricorn
passa prop de la seva latitud mitjana i això fa que bona part del continent tingui un
clima tropical
. Per sota d'aquest, predomina el
clima temperat
a l'Uruguai, el centre de l'Argentina, el sud del Brasil i el sud de Xile, i el
clima mediterrani
al centre de Xile. Finalment, a la Patagònia es troben els climes freds, humit a la serralada i la zona occidental, i sec a la zona oriental. L'extrem sud s'endinsa en la
zona subantàrtica
La diferència de temperatures entre els oceans que l'envolten. Generalment la costa atlàntica és més càlida, i la pacífica és més freda per la presència del
corrent de Humboldt
, procedent de l'
oceà Antàrtic
La presència dels Andes, que presenta grans diferències tèrmiques segons l'
alçària
A la regió occidental, entre els Andes i el Pacífic, es localitzen les zones més humides i seques del planeta:
El Chocó
(Colòmbia, Equador, el Perú, Panamà) i el
desert d'Atacama
(Xile), respectivament.
L'
observatori astronòmic de
Quito
fou creat el
1873
, dins del programa de modernització de l'ensenyament superior i l'àmbit acadèmic endegat pel president
Gabriel García Moreno
. En el moment de la fundació, estava situat als afores de la ciutat i el seu disseny es basà en el de l'
observatori de Bonn
. El projecte fou del jesuïta pare Menten, que també en fou el primer director, i entre les primeres activitats desenvolupades es troben estudis d'astrometria, determinació del temps, meteorologia i sismologia.
Posteriorment, a començaments del
segle
xx
, l'observatori serví de base a la segona missió geodèsica francesa, encarregada per l'Acadèmia de Ciències de París de mesurar la longitud d'un grau de meridià terrestre a l'equador (i així precisar les mesures fetes 60 anys abans per la primera missió geodèsica de
La Condamine).
El principal instrument d'observació és un
telescopi refractor
equatorial Merz de
1875
; té un diàmetre de 23,8 cm i una
distància focal
de 319 cm; està equipat amb
micròmetres
, un
espectroscopi
i un
polarímetre
. Un altre telescopi, de muntura altazimutal, 90 mm de diàmetre i distància focal de 141 cm, s'utilitza actualment per a l'observació solar. Cal destacar també el
cercle meridià
Repsold de
1889
, de 16,2 cm de diàmetre, i un astrolabi Danjon. L'observatori de Quito, al mig del parc de
La Alameda
, és un dels més antics d'
Amèrica del Sud
(1873), gestionat per l'Escola Politècnica Nacional.
El 26% de l'
aigua dolça
de la
Terra
es troba a Amèrica del Sud, on destaquen per la seva enorme extensió les
conques
dels rius
Amazones
(la major del planeta),
Orinoco
Paraná
. Per la presència de la serralada dels Andes en paral·lel a l'oceà Pacífic, els rius de major cabal i conca són aquells que desguassen a l'oceà Atlàntic.
Per la seva estructura geològica, Amèrica del Sud presenta dos grans tipus de rius:
Els que desemboquen a l'
oceà Atlàntic
, que són llargs i cabalosos.
Els que desemboquen a l'
oceà Pacífic
, que són curts i torrencials.
Als
Andes Patagons
hi ha el
camp de gel patagó nord
i el
camp de gel patagó sud
, aquest darrer la tercera major extensió de gel del món després de l'
Antàrtida
Groenlàndia
El
llac de Maracaibo
, a Veneçuela, és el més gran del subcontinent, amb 13.000 km², mentre que el
llac Titicaca
, situat entre el Perú i Bolívia, és el llac més gran i més alt del món navegable, amb 8.300 km² i 3.821 msnm, respectivament.
Vicunya
Vicugna vicugna
Coatí
Nasua nasua
Amèrica del Sud (juntament amb
Centreamèrica
, les terres baixes de
Mèxic
i les
Antilles
) pertany a una sola regió zoogeogràfica o
ecozona
, coneguda com a
neotropical
. La
fauna
es caracteritza per la seua varietat i la manca d'afinitat amb la d'altres continents (fins i tot amb la de la resta d'
Amèrica
), ja que les 4/5 parts de les espècies animals que l'habiten són originàries d'aquesta regió. Així, per exemple, hi trobem dues classes de
micos
totalment diferents dels del
Vell Món
ratpenats
xucladors de
sang
, una gran varietat de
rosegadors
, la
vicunya
Vicugna vicugna
), l'
alpaca
, el
jaguar
Panthera onca
), el
pècari
Tayassu
sp.), l'
ós d'ulleres
Ursus ornatus
), el
coatí
Nasua nasua
), etc.
La varietat d'
aus
és encara més gran a causa del seu relatiu aïllament i singularitat: s'hi troben al voltant de 23
famílies
i 600
espècies
exclusives d'aquesta zona, 500 espècies de
colibrís
, una gran varietat d'aus marines i grans aus com ara el
còndor dels Andes
Vultur gryphus
), el
flamenc dels Andes
i el
nyandú
Rhea
americana
).
Pel que fa als
rèptils
, hi trobem
anacondes
iguanes
caimans
cocodrils
Els
peixos
d'
aigua dolça
els
insectes
i altres
invertebrats
també són molt variats i abundants.
L'arxipèlag de les
Illes Galàpagos
, l'
Amazònia
, la
Terra del Foc
i el
desert d'Atacama
constitueixen els
hàbitats
més excepcionals pel que fa a la
biodiversitat
10
Grans de
cafè
torrats
Venda de
verdures
en un
mercat
de la ciutat de
Sucre
Bolívia
L'economia sud-americana es basa principalment en l'exportació de
béns
recursos naturals
Brasil
(la setena economia més gran del planeta i la quarta de tot
Amèrica
) és el país capdavanter en
exportacions
(200.000 milions de
dòlars estatunidencs
l'any 2008), seguit de l'
Argentina
(73.000 milions $),
Xile
(69.100 milions de $),
Colòmbia
(41.080.000.000) i el
Perú
(33.270 milions de $), entre d'altres.
11
L'escletxa econòmica entre
rics
pobres
en la majoria dels estats sud-americans és més àmplia que en els altres continents. A
Veneçuela
Paraguai
Bolívia
i molts altres països del subcontinent, el 20% de la
societat
més rica pot posseir més del 60% de la riquesa nacional, mentre que el 20% més pobre pot posseir menys del 5%. Aquesta gran diferència es pot veure en moltes grans ciutats de l'Amèrica del Sud, on les barraques improvisades i els
barris
marginals es troben al costat dels
gratacels
i dels
apartaments
de
luxe
de la classe alta.
Gran part dels productes agrícoles i
ramaders
són destinats al consum local i al mercat intern. No obstant això, l'ingrés de
divises
per l'
exportació
de productes agrícoles és força important en alguns països sud-americans, ja que el tractament, la comercialització interna i l'exportació de productes agrícoles ocupen una part destacada de l'activitat comercial i de la indústria manufacturera. L'
agricultura
, la
pesca
i la
silvicultura
representen el 12% del
PIB
del subcontinent.
12
Les activitats agrícoles utilitzen més del 30% de la mà d'obra a
Bolívia
, el
Paraguai
, el
Perú
i l'
Equador
; entre el 20% i 30% a
Colòmbia
, el
Brasil
Guaiana
; i menys del 20% a
Surinam
Xile
, l'
Uruguai
Veneçuela
, l'
Argentina
i la
Guaiana Francesa
13
Les formes més intensives del comerç agrícola es realitzen prop de les
ciutats
amb productes peribles com són les
verdures
fruites
lactis
. La producció d'altres
aliments
com
blat de moro
fesols
tubercles
com la
mandioca
està molt més dispersa. Aquests mateixos conreus són, en moltes regions, de
subsistència
i s'hi realitzen sobre terrenys i climes desfavorables.
14
Pel que fa a la indústria de la carn de
boví
, aquesta es troba molt desenvolupada. Així, l'
Argentina
, l'
Uruguai
, el
Paraguai
Colòmbia
són països importants en la cria de bestiar boví per a l'exportació de
carn
. Pel que fa a la ramaderia ovina, l'Argentina, l'Uruguai i el Brasil van totalitzar 14 milions de caps de bestiar l'any 1999.
15
Les regions
tropicals
i les de
clima temperat
es dediquen a l'agricultura orientada a l'
exportació
. El
cafè
hi és el
conreu
principal i la seua producció es concentra a les terres altes, principalment al sud-est del
Brasil
i a les regions centrals i occidentals de
Colòmbia
16
El
cacau
es conrea a l'est del
Brasil
, a l'
Equador
i a Colòmbia.
17
A més, en totes les regions tropicals es conreen
bananes
Colòmbia
i l'
Equador
en són els països més exportadors, tot i que Brasil és el país capdavanter en producció amb 3 milions de tones a l'any)
18
canya de sucre
Brasil
Colòmbia
i l'
Argentina
) amb destinació al mercat intern i a l'
exportació
19
Des del
1970
, la
soia
ha esdevingut un important
conreu
per a l'exportació a la regió meridional,
20
llevat de l'
Argentina
, on les fèrtils
praderies
han estat quasi sempre el major graner del món i una zona idònia per a la cria de
bestiar
. Per a aquest darrer país, el
blat
, la
dacsa
, la
llinosa
, la carn de
boví
i de
xai
, el
cuir
i la
llana
han estat productes de
comerç internacional
21
Igual s'esdevé amb l'
Uruguai
i les seues exportacions de
llana
cuir
22
El 50% de la superfície d'Amèrica del Sud es troba coberta de
boscos
i envoltada de mars abundants en vida marina, però les indústries fusteres i pesqueres dels principals països sud-americans són petites i estan orientades als mercats interns. No obstant això, s'exporten fustes dures i fustes fines tropicals, principalment de l'
Amazònia
, on es talen grans extensions de boscos per fer-les camps de bestiar i terrenys de
conreu
. A més, s'exporta fusta de
pi
del sud del
Brasil
i del sud i centre de
Xile
, així com polpa de fusta. D'altra banda, a
Xile
i al
Brasil
s'han destinat zones considerables per plantar boscos destinats al
comerç
i, històricament, les grans extensions d'
eucaliptus
hi han estat importants per a
llenya
fusta
i la
construcció
23
Pel que fa a la
pesca
, les aigües costaneres del
Pacífic
són les més importants de tot el
subcontinent
per a la pesca comercial. Així, i a tall d'exemple, la captura
d'anxoves
a les costes
peruana
xilena
representa milers de
tones
, i la de
crustacis
Xile
, el
Brasil
i la
Guaiana
és també notable.
12
La
caça
de
balenes
hi va tindre presència en el passat.
Gran part de la producció minera és destinada a l'
exportació
a gran escala. La llarga història de control de l'explotació minera a Amèrica del Sud per part
d'empreses
estrangeres està minvant a causa de pressions polítiques nacionals. Els principals productes en valor i volum són el
petroli
, el
coure
, la
bauxita
i el mineral de
ferro
, tot i que les exportacions mineres són enormement diversificades, ja que tots els països sud-americans tenen algun tipus de producció minera. Amèrica del Sud és el major productor de
plom
zinc
manganès
estany
del món, i el
petroli
i el
gas natural
de
Veneçuela
representen la meitat del total del valor de la producció del
subcontinent
. Això suposa que la producció minera sigui de gran importància en l'economia nacional de diversos països, ja que tals exportacions generen
ingressos
al tresor públic, però la mineria contribueix molt poc al
PNB
sud-americà i l'ocupació.
24
25
Al final de la
dècada de 1970
, les manufactures van representar el 25% del
PNB
d'Amèrica del Sud (un 20% més que el
1956
) i, per primer cop, va superar en importància l'
agricultura
, el
comerç
i les finances. Al final de la
dècada de 1980
, el sector industrial va ingressar més del 30% del
PNB
a l'
Argentina
Veneçuela
, el
Brasil
Xile
Colòmbia
, el
Perú
, l'
Uruguai
i l'
Equador
26
El tractament de productes agrícoles continua sent, això no obstant, l'activitat econòmica més estesa i important (fins i tot, a l'
Argentina
i el
Brasil
, els quals són els països més industrialitzats de tot el
subcontinent
). Les plantes refinadores de minerals són també importants, tot i que solen estar situades a prop dels jaciments miners. Tanmateix, altres indústries es localitzen properes a les grans ciutats, com ara les
refineries de petroli
, les plantes siderúrgiques de
ferro
acer
ciment
, manufactures i fàbriques de
béns de consum
tèxtils
begudes
vehicles
de motor, equips mecànics i elèctrics, i
plàstics
).
27
El desenvolupament industrial als països sud-americans ha estat sota la protecció estatal (sobretot, des del
1930
en què els governs van intervenir directament en la
indústria siderúrgica
, la d'acoblament de vehicles de motor i les
drassanes
), encara que moltes indústries encara operen amb llicències o
patents
estrangeres, o com a subsidiàries de companyies
multinacionals
. En alguns països, les indústries manufactureres són prou sofisticades per a produir
eines
avions
i vehicles militars per a l'
exportació
. Tanmateix, el desenvolupament industrial de la regió s'enfronta amb molts problemes: mercats nacionals reduïts,
tecnologia
inadequada i xarxes de transport i distribució insuficients.
28
Patagònia argentina
El
turisme
ha esdevingut una font important d'ingressos per a molts països sud-americans.
29
30
Els llocs històrics, l'
arquitectura
, la
natura
, i la diversitat cultural i
gastronòmica
atreuen milions de
turistes
cada any a l'Amèrica del Sud. Alguns dels indrets més visitats són
Machu Picchu
, la
selva amazònica
Rio de Janeiro
, Buenos Aires,
São Paulo
Cuzco
, el
llac Titicaca
, la
Patagònia
, Cartagena i les
illes Galápagos
31
32
Producte interior brut (
PIB
) per habitant l'any 2008:
Rang mundial
País
PIB
per habitant
33
49
Xile
15,800
54
Argentina
14,500
63
Uruguai
12,612
69
Brasil
9,976
80
Colòmbia
8,500
93
Veneçuela
8,512
95
Perú
6,883
96
Surinam
5,777
105
Paraguai
4,799
106
Guyana
4,799
110
Equador
4,475
122
Bolívia
2,945
Els sud-americans es troben culturalment influïts per la relació històrica que han tingut i tenen amb
Europa
(especialment amb
Espanya
Portugal
) i per l'impacte de la cultura de masses dels
Estats Units d'Amèrica
Parella ballant un
tango
Llengües oficials a l'Amèrica del Sud.
El
portuguès
i el
castellà
hi són els idiomes més parlats: el primer al
Brasil
(que té el 50% de la població total del subcontinent) i el segon a la majoria dels altres països. El
neerlandès
és la llengua oficial de
Surinam
, l'
anglès
de les
Illes Malvines
i de la
Guaiana
(tot i que hi ha, si més no, altres dotze llengües més al país, com ara l'
hindi
, el
tàmil
i l'
àrab
), i el
francès
de la
Guaiana Francesa
35
Entre les llengües indígenes sud-americanes hi ha el
quítxua
(l'
Equador
, el
Perú
Xile
, l'
Argentina
Bolívia
), el
guaraní
(el
Paraguai
Bolívia
), l'
aimara
Bolívia
, el
Perú
Xile
) i l'
araucà
(sud de
Xile
i, més rarament, a l'
Argentina
). Si més no, tres
llengües ameríndies
quítxua
aimara
guaraní
) són reconegudes, juntament amb el
castellà
, com a idiomes nacionals en els seus territoris respectius.
36
Altres idiomes que s'hi parlen són el
tàmil
, l'
hindi
i l'
indonesi
Surinam
37
38
l'
italià
a l'
Argentina
, el
Brasil
, l'
Uruguai
Veneçuela
Xile
; i l'
alemany
en certes àrees de l'Argentina, Xile, Veneçuela, el Brasil i el
Paraguai
. El
gal·lès
continua sent parlat i escrit a les ciutats de
Rawson
Trelew
a la
Patagònia
argentina i hi ha petits grups de parlants de
japonès
al Brasil,
Bolívia
Colòmbia
, el Paraguai, el
Perú
i l'
Equador
. Pel que fa als parlants d'
àrab
(sovint d'origen
libanès
sirians
palestins
), se'ls pot trobar al
Brasil
, l'Equador, el Perú, Xile, l'
Argentina
i, amb menys freqüència, a Colòmbia i el Paraguai.
35
A causa de l'àmplia barreja ètnica de l'Amèrica del Sud, la
cuina
sud-americana té influències d'
Àfrica
Àsia
Europa
i dels
indígenes americans
. Així, per exemple, l'
estat de Bahia
al
Brasil
és especialment famós per elaborar un tipus de cuina que té reminiscències de l'
Àfrica occidental
. Per la seua banda,
argentins
xilens
uruguaians
veneçolans
brasilers
consumeixen regularment
vi
, mentre que el
Paraguai
, l'
Uruguai
, l'Argentina i el sud de Xile i el Brasil gaudeixen també del
mate
(una
infusió
feta amb les fulles de mate -
Ilex paraguayensis
- fetes assecar, torrades i capolades). Pel que fa a la
cuina peruana
, aquesta és una amalgama de tècniques i ingredients culinaris
xinesos
japonesos
espanyols
, africans,
andins
amazònics
44
L'artista plàstic
Oswaldo Guayasamín
(1919 - 1999) de l'
Equador
va representar, amb la pintura i l'escultura, el sentir dels pobles de l'
Amèrica Llatina
ressaltant les injustícies socials en diverses parts del món.
45
El colombià
Fernando Botero
(1932) és un dels majors exponents de la pintura i l'escultura que continua en actiu i que ha pogut de desenvolupar un estil recognoscible i propi.
46