Plantes - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Plantes - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Vés al contingut
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de:
Plantae
Per a altres significats, vegeu «
Planta (desambiguació)
».
Plantes
Plantae
Període
Mesoproterozoic
- present
Dades
Font de
greix vegetal
llet vegetal
material vegetal
aliment d'origen vegetal
producte vegetal
proteïna vegetal
fibra vegetal
planta fossilitzada
Taxonomia
Superdomini
Cytota
Domini
Eukaryota
Regne
Plantae
Haeckel
, 1866
Plantae
Nomenclatura
Sinònims
Chlorobionta
Chlorobiota
Chloroplastida
Cormobionta
Cormophyta
Embryobionta
Euplanta
Metaphyta
Phyta
Telomobionta
Significat
Plançons
Divisions
Angiospermae
Anthocerotophyta
Bryophyta
Charophyta
Chlorophyta
Cycadophyta
Ginkgophyta
Gnetophyta
Lycopodiophyta
Marchantiophyta
Pinophyta
Polypodiophyta
Les
plantes
Plantae
) són un
regne
d'
organismes
eucariotes
que generalment fan la
fotosíntesi
, és a dir, obtenen
energia
de la
llum solar
emprant
cloroplasts
sorgits de l'
endosimbiosi
amb
cianobacteris
per sintetitzar
glúcids
a partir d'
aigua
diòxid de carboni
mitjançant l'ús de la
clorofil·la
, un
pigment
verd. Les excepcions a aquesta regla general són les
plantes paràsites
, que han perdut els
gens
que codifiquen la clorofil·la i fan possible la fotosíntesi i, per tant, depenen d'altres plantes o de
fongs
per adquirir energia. Llevat de certes
algues verdes
, les plantes són
organismes multicel·lulars
Inclouen organismes familiars com ara
arbres
herbes
matolls
lianes
falgueres
molses
i les
algues verdes
. S'estima que actualment existeixen unes 350.000
espècies
de plantes, i es defineixen com a
espermatòfits
briòfits
falgueres
falgueres afins
. El 2004 se n'havien identificat unes 287.655 espècies, de les quals 258.650 fan
flor
i 18.000 són briòfits.
Fora dels contextos de formació científica, el terme «plantes» implica una associació d'organismes amb certs trets comuns: són multicel·lulars, contenen
cel·lulosa
, i fan la
fotosíntesi
Concepte de planta
modifica
Actualment s'anomenen
plantes
aquells organismes, individus o
espècies
, que formen part del regne
Plantae
. La circumscripció actual del regne
Plantae
, la definició del que ara abasta, és diferent de la seva circumscripció en el passat, i molt diferent de la de l'antic i abandonat regne vegetal, que incloïa les algues i alguns
cianobacteris
(inclosos en el domini
Eubacteria
).
Concepció tradicional del regne
Plantae
modifica
Inicialment, la diversitat dels
éssers vius
va ser categoritzada de manera que tots els organismes formaven part exclusivament de dos regnes: el dels animals (
Animalia
) i el de les plantes (
Plantae
). Fins a finals del
segle
xix
, eren els dos únics regnes en els quals s'agrupaven els éssers vius, i cada grup nou era catalogat bé com un animal, bé com una planta. És per això que van ser classificats com a plantes una diversitat de grups, actualment ubicats en altres regnes, perquè conjuntament tenien l'única característica comuna de no ingerir aliments. Quan es trobava un organisme dubtós, si fagocitava o ingeria aliments l'anomenaven «animal» i, si era un organisme autotròfic o sapròfit, era una planta. Així van ser considerats com a plantes els
cianobacteris
, els
fongs
, tots els tàxons agrupats sota el nom d'
algues
i les plantes terrestres.
Encara poden observar-se aquests grups ubicats dins del regne
Plantae
en els antics sistemes de classificació, com el d'
Adolf Engler
(1892). Si bé avui la classificació de
Plantae
és més acotada, encara s'estudien tots aquests grups dins el camp de la
botànica
. Es pot dir que la botànica estudia tot el que tradicionalment ha estat considerat un vegetal. Encara avui és freqüent en la literatura de divulgació, i fins i tot en llibres de text, l'ús de
planta
com a sinònim de
vegetal
, la qual cosa dificulta al lector la comprensió de la diversitat tal com actualment la
ciència
la concep.
Concepció actual
modifica
Al
segle
xx
, havent recopilat noves dades, es començà a postular que ni tots els organismes autotròfics, ni tots els heterotròfics que
fagociten
o ingereixen aliment tenien un respectiu antecessor comú, perquè aquestes formes de vida s'havien generat moltes vegades entre els éssers vius. L'ús de tècniques més avançades, com el perfeccionament del
microscopi òptic
, el sorgiment de la
microscòpia electrònica
i l'ús de tècniques bioquímiques per a la identificació d'organismes van generar la necessitat de modificar el nombre de
regnes
, per agrupar organismes que ja no eren tan semblants segons el coneixement del moment. D'aquesta manera va ser acceptada ràpidament l'existència de cinc regnes.
Dels tradicionals regnes
Animalia
Plantae
es van anar escindint tres grups més, tres nous regnes:
Monera
, que agrupa tots els
procariotes
incloent els cianobacteris;
Fungi
, que agrupa tots els comunament coneguts com a
fongs
oomicets
Protista
, que agrupa tots els eucariotes unicel·lulars.
També molts autors coincidien que calia agrupar tots els regnes excepte el
Monera
, dins el supraregne
Eukarya
, ja que les diferències entre els procariotes i els eucariotes són molt més grans que entre els diferents regnes d'eucariotes.
Per tant, els primers grups a ser desterrats del regne
Plantae
van ser els
cianobacteris
i els
fongs
, que van ser derivats a altres regnes, i també alguns organismes que eren fotosintètics però unicel·lulars van ser ubicats en el regne
Protista
. A causa de les dificultats per estudiar els protistes, i la manca d'anàlisis genètiques que donessin idea dels seus possibles parentius,
Protista
va ser creat principalment com a calaix de sastre, per ubicar en algun lloc els organismes que no se sabia quin parentiu tenien amb la resta, i no tant perquè es cregués que tinguessin un antecessor comú.
Plantes terrestres i algues
modifica
Llavors, va quedar com a part del regne
Plantae
el que comunament coneixem com a plantes terrestres i algues. Definir al regne
Plantae
per les seves característiques es va tornar més fàcil: pertanyen al regne
Plantae
tots els organismes eucariotes multicel·lulars que obtenen l'
energia
per créixer i fer les seves activitats de la llum del
Sol
, energia que prenen pel procés de
fotosíntesi
, procés que passa en els seus
cloroplasts
amb ajuda d'algun tipus de
clorofil·la
. Això no és obstacle perquè algunes d'elles, secundàriament, hagin evolucionat cap a una adaptació al
saprofitisme
, a l'hemiparasitisme o al
parasitisme
(normalment mancades de clorofil·la i fulles).
Evolució dels sistemes de classificació i dels regnes
modifica
Haeckel
(1894)
Tres regnes
Whittaker
(1969)
Cinc regnes
Woese
(1977)
Sis regnes
Woese
(1990)
Tres dominis
Cavalier-Smith
(1998)
Dos imperis
i sis regnes
Animal
Animal
Animal
Eucariota
Eucariota
Animal
Planta
Fong
Fong
Fong
Planta
Planta
Planta
Protista
Protista
Cromista
Protozou
Protozou
Monera
Archaea
Procariota
Archaea
Procariota
Eubacteri
Eubacteri
Eubacteri
Filogènesi
modifica
Filogènesi proposada per a les plantes
que segueix l'esquema amb modificacions dels
pteridòfits
de Smith
et al
Les
prasinofícies
podrien ser un grup basal parafilètic de totes les plantes verdes.
Prasinophyceae
Streptobionta
Embryophyta
Stomatophyta
Polysporangiophyta
Tracheophyta
Eutracheophytes
Euphyllophytina
Lignophytia
Spermatophyta
Progymnospermophyta
Pteridophyta
Pteridopsida
Marattiopsida
Equisetopsida
Psilotopsida
Cladoxylopsida
Lycophytina
Lycopodiophyta
Zosterophyllophyta
Rhyniophyta
Aglaophyton
''
Horneophytopsida
Bryophyta
Anthocerotophyta
Marchantiophyta
Charophyta
Chlorophyta
Trebouxiophyceae
Chlorophyceae
Ulvophyceae
Història del tàxon
modifica
Des de temps de
Carl von Linné
fins ara que el terme
Plantae
s'ha aplicat a molts
clades
al llarg de la història, incloent-hi els
embriòfits
(més restrictiu), els
arqueplàstids
(més inclusiu) i altres sense valor filogenètic que incloïen tot tipus d'
algues
i fins i tot
fongs
bacteris
fotosintètics
. Per especificar aquest clade es va crear els noms de
viridiplantes
Viridiplantae
) i
clorobionts
Chlorobionta
), però no ha quallat i la tendència és d'anomenar
plantes
a aquest clade i posar altres noms als altres grups, o bé directament desestimar-los per
parafilètics
Plantes verdes o
Viridiplantae
modifica
Ametller
Article principal:
Viridiplantae
Per la seva similar morfologia, molt aviat els botànics agruparen les "plantes terrestres" en el
clade
dels
embriòfits
(el nom significa ‘plantes amb
embrió
’).
Algues
modifica
Entre les algues, només es podien establir grups per característiques distintives més o menys evidents, entre les quals el color va prendre importància: les algues de color verd eren les
algues verdes
, les de color vermell eren les
algues vermelles
, les de color bru eren les
algues brunes
. Agrupar les algues pel color no és tan arbitrari com sembla, ja que el color d'una planta és el resultat de la presència o absència de diferents compostos químics en ella, que molt probablement van ser heretats d'un avantpassat comú. Altres grups anomenats "algues" amb característiques més o menys evidents eren les
diatomees
i els
dinoflagelats
. Però les "algues" tenen una quantitat de formes de vida d'allò més diverses, com també adaptacions i característiques fisiològiques molt diferents, per la qual cosa les seves relacions de parentiu amb els
embriòfits
(plantes terrestres) i entre si encara es mantenen en la foscor.
Amb les millores en el
microscopi òptic
, i més tard l'adveniment del
microscopi electrònic de rastreig
, es va obrir un món nou davant els ulls dels botànics, que mai havia estat vist abans. Quan aquestes eines van ser utilitzades per a conèixer les característiques de les cèl·lules de les plantes, se'n van descobrir noves relacions de parentiu. A les característiques cel·lulars se les anomena "ultraestructura", i en general involucren les característiques del
cloroplast
, de la divisió cel·lular, i dels gàmetes mòbils o
espermatozous
Una anàlisi detallada de la ultraestructura de les cèl·lules durant la divisió cel·lular i dels espermatozous de les plantes va revelar, ja al llarg de la
dècada del 1960
, que el grup d'algues conegut com a "algues verdes" estava més emparentat amb les "plantes terrestres" que amb la resta de les "algues". Llavors va anar naixent la idea entre els botànics que les "algues verdes" i les "plantes terrestres" compartien un antecessor comú. A aquest grup avui se l'anomena
Viridiplantae
, o grup de les "plantes verdes". Els dos grups d'algues verdes són els parents més propers de les plantes terrestres (
embriòfits
). El primer d'aquests grups són els
caròfits
, a partir dels quals es van desenvolupar els embriòfits.
10
Origen i evolució
modifica
Article principal:
Història evolutiva de les plantes
Aparició
modifica
Les plantes varen ser dels primers éssers vius que aparegueren a la Terra. Descendeixen dels eucariotes autotròfics apareguts en l'eonotema (eó) del
Proterozoic
. Els seus primers representants no van ser vasculars. Per contra, tenien estructures poc diferenciades i depenien de l'aigua completament per a la seva vida. L'evolució de les algues les porta a desenvolupar les primeres fulles. Immediatament, en el període
silurià
començaren a desenvolupar-se les primeres plantes terrestres independents de les ja evolucionades algues dels nostres dies.
Plantes terrestres
modifica
Les plantes terrestres es van desenvolupar a l'aire lliure per primera vegada encara des del seu antic ordre. Cobrien roques properes a llacs i rius. A mesura que necessitaven menys aigua per a la seva subsistència van començar a créixer i a prendre forma. Per primera vegada van tenir espores diferenciades i arrels fixes que donaven nutrients a la planta.
Amb 5 cm, segons s'estima, van començar a tenir la seva evolució i a tenir parts especialitzades en la fotosíntesi: les fulles. Mentre algunes van quedar sent algues de les roques, altres van viure a terra ferma en llocs humits. Per a la seva supervivència va ser necessari que reduïssin la mida, se les va anomenar
briòfits
molses
. Un altre grup es va desenvolupar, al contrari, amb gran mida i van definir una reproducció, hàbitat d'ombra i participació en l'ecosistema. El paper de les falgueres n'és potser el més important, són les desafiadores de les regles i adaptacions del món vegetal. Durant el carbonífer van aparèixer derivades d'un altre grup de grans plantes les gimnospermes. Des de llavors l'evolució de les plantes es veu marcada fonamentalment en la reproducció.
De l'espora a la flor
modifica
Les coníferes, per una reproducció més sofisticada i sense necessitat de gens d'humitat, es van convertir en el juràssic, al costat de les falgueres, en les plantes dominants. Encara que les angiospermes ja havien aparegut, el seu desenvolupament es trobava incomplet. Uns 70 milions d'anys després es van adaptar amb la reproducció sexual més sofisticada dins de les plantes: la flor. Atraient insectes, són pol·linitzades per on els gàmetes masculins caiguts dels peduncles de l'estam passen pel tub fins a l'ovari, on fecunda l'òvul. La flor es transforma i arriba a ser un fruit. Per la seva suculència és consumit per herbívors, i les llavors preparades per germinar cauen a terra. Després de l'eocè, les plantes amb flors van colonitzar el planeta.
Caràcters diferencials
modifica
Se'n poden descriure aquestes característiques diferencials:
Tenen
cèl·lules eucariotes
Tenen
fotosíntesi
respiració
transpiració
Necessiten el
metabolisme
de l'
oxigen
. S'hi formen compostos secundaris metabòlics:
antocians
flavones
El tipus de
reproducció
i desenvolupament és asexual, sexual (amb gàmetes i zigot) i amb espores haploides (haplodiploides).
Són multicel·lulars i poden tenir o no una organització en teixits.
Són immòbils, és a dir, no tenen capacitat de desplaçament.
Tenen una estructura i funcions amb plasmodesms, amb teixits cel·lulars variats. La
paret cel·lular
és de
cel·lulosa
. Presenten moviment intracel·lular.
Les plantes són eucariotes que es van desenvolupar a partir d'algues verdes del grup
Chlorophyta
durant el
paleozoic
; aquestes algues van colonitzar les zones emergides, gràcies a una sèrie d'adaptacions a la xerofíl·lia que va originar el grup dels
embriòfits
. Els embriòfits presenten alternança de generacions heterofàsica i heteromorfa, són plantes adaptades a la vida terrestre amb òrgans apendiculars, també anomenats
cormobionts
Protocormòfits o briòfits (divisió
Bryophyta
), molses, licopodis i hepàtiques
Els
briòfits
són petites plantes confinades a ambients humits, a més necessiten aigua líquida per a la fecundació. En el període silur van aparèixer noves formes d'embriòfits, amb millors adaptacions a la xericitat, cosa que els va permetre la conquesta d'amplis espais; es considera que les primeres plantes que van abandonar l'ambient líquid i conquerir la superfície terrestre van ser molses semblants al
Physcomitrella patens
fa
ca
. 450 milions d'anys. Aquesta millora va permetre una radiació massiva al devon, cosa que els va fer dominar el paisatge. Aquest grup presenta, típicament, cutícules resistents a la dessecació i teixits vasculars, que transporten l'aigua per l'organisme, la qual cosa dona origen al terme "plantes vasculars". L'esporòfit funciona com un individu separat.
Cormòfits o plantes vasculars
Pteridòfits (divisió
Pteridophyta
).
Les plantes vasculars inclouen, com a subgrup, els espermatòfits o plantes amb llavors, que es va diversificar al final del
paleozoic
. En aquests organismes el
gametòfit
està completament reduït i l'
esporòfit
comença la seva vida confinat en una estructura especial: la
llavor
Plantes amb llavors.
Espermatòfits (divisió
Spermatophyta
).
Progimnospermes (subdivisió
Progimnospermophytina
).
Cicadofitins (subdivisió
Cycadicae
Cycadophytina
n'és un sinònim) o gimnospermes de fulles pinnades.
Coniferofitins (subdivisió
Pinicae
Coniferophytina
n'és un sinònim) o gimnospermes de fulla dicotòmica.
Gnetofitins (subdivisió
Gneticae
Gnetophytina
n'és un sinònim).
Angiospermes
(subdivisió
Magnoliophytina
).
Aquests grups també es denominen
gimnospermes
, excepte les
plantes amb flors
, que s'anomenen angiospermes. Aquest és el grup més nombrós de plantes, va aparèixer durant el
Juràssic
i ha arribat a ser-ne el dominant.
Genètica vegetal
modifica
Article principal:
Teoria endosimbiòtica
Les cèl·lules de les plantes tenen confinat el
material genètic
ADN
) en tres llocs diferents. La immensa majoria del
genoma
és als cromosomes, al
nucli cel·lular
. Tanmateix, les plantes tenen ADN en alguns
orgànuls
als
mitocondris
i als
cloroplasts
Els mitocondris i els cloroplasts (orgànuls amb
membrana
inclosos al
citoplasma
) es repliquen de forma independent del nucli cel·lular. Quan la cèl·lula es divideix, durant la
cariocinesi
, alguns van a un dels descendents i els altres a l'altre, de manera que mai quedi una cèl·lula sense mitocondris o cloroplasts.
El nucli de les cèl·lules de les plantes conté genoma de tipus
eucariota
: igual que en els animals, l'ADN està ordenat en
cromosomes
i cada cromosoma és una sola molècula d'ADN lineal. En canvi, els mitocondris i els cloroplasts tenen genoma de tipus
bacterià
: tenen una molècula d'ADN circular per
plastidis
, igual que els seus ancestres, que eren bacteris. La mida de l'ADN és molt més gran en el nucli que en els
orgànuls
: en el nucli és tan gran que es mesura en megabases; en els mitocondris, en canvi, és d'unes 200 a 2.500 kilobases, en els cloroplasts és d'unes 130 a 160 kilobases.
11
La forma d'heretar l'ADN també difereix entre el que succeeix al nucli i als orgànuls: mentre que l'ADN del nucli s'hereta de manera biparental (com l'ADN del nucli dels animals), l'ADN dels mitocondris i el dels cloroplasts s'hereta per part d'un sol dels pares, en general per part de la mare, igual que els mitocondris dels animals. Això és degut al fet que en general els orgànuls que seran transmesos a la generació següent són els que estan ubicats a l'òvul.
Creixement
modifica
Mecanisme
modifica
El mecanisme del creixement de les plantes encara no es coneix completament. El grup de recerca científica de l'
Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes
(IBMCP), centre mixt de la
Universitat Politècnica de València
i el Consell Superior d'Investigacions Científiques
CSIC
, va esbrinar, l'any 2011, el mecanisme que regula el creixement de les plantes d'acord amb l'hora del dia.
12
13
Les plantes no creixen de manera contínua al llarg de tot el dia, sinó que concentren el creixement preferentment al final de la nit i al principi del dia, i després dediquen la resta del temps a fer la
fotosíntesi
i redistribuir els recursos energètics que generen.
El patró rítmic de creixement diari depèn del funcionament d'un rellotge intern del qual disposen totes les cèl·lules vegetals, i ja era conegut que unes hormones, les
giberel·lines
, són indispensables perquè les cèl·lules vegetals s'expandeixin. Tanmateix, fins a la investigació de l'IBMCP no se sabia com s'acoblaven el rellotge i les
giberel·lines
per generar un fort patró de creixement.
Ocorre que el rellotge dins les cèl·lules determina que la presència dels receptors de giberel·lines intracel·lular oscil·li rítmicament, amb mínims durant el dia, i màxims de nit. D'aquesta manera les plantes són més sensibles a les giberel·lines al final de la nit, s'activa la ruta de senyalament just aleshores, i és en aquest moment quan creixen les plantes.
Si es treballa amb plantes mutants en les quals la ruta de senyalament de giberel·lines roman activa de manera permanent, aquests mutants creixen contínuament durant tot el dia, i la mida final de les plantes també és més gran. Això es podria aplicar en la pràctica per tenir un control sobre el creixement de les plantes sobretot en
agricultura
jardineria
L'acoblament entre el rellotge inatracel·lular i la sensibilitat a les giberel·lines no sols determina el creixement sinó també altres processos de resposta de la planta a estímuls ambientals, incloent l'estrès abiòtic.
Classificació del creixement
modifica
Una classificació relacionada n'és la de les
formes vitals de Raunkiær
, que classifica les plantes segons com se situen les
gemmes
persistents durant l'època de l'any més desfavorable i com es protegeixen.
També se sol classificar el creixement vegetal, segons la pervivència del peu, en:
Anuals
: creixen i es reprodueixen en una temporada de creixement. Pertanyen a aquesta família els
cereals
, les pastures com ara:
blat
mill
sègol
Diplotaxis erucoides
fajol
Biennals
: necessiten dos anys per a completar el cicle vital; usualment es reprodueixen al segon any. Per exemple:
bleda
rave
pastanaga
Pluriannuals
: viuen més de dos anys, però es reprodueixen una sola vegada, al final de la seva vida. Per exemple, l'
atzavara
Perennes
: viuen diverses temporades, i una vegada han arribat a la maduresa, es reprodueixen periòdicament. És el cas dels
arbres
arbusts
canyes
mates
lianes
i moltes
herbes
. Per exemple:
alzina
avet
romaní
melissa
reboll d'olivera
Les plantes més simples, com les
algues
unicel·lulars, tenen vides individuals curtes (dies o setmanes) i la mida de les seves poblacions varia estacionalment. Tanmateix les algues que creixen fixades al
substrat
solen tenir una pervivència anual.
Comunicació
modifica
Les plantes estan integrades dintre de comunitats complexes, a les quals els permet poder comunicar-se entre elles per així aconseguir defensar-se, sobreviure o assegurar un nombre de mitjans pel seu creixement. Per poder compensar el que estan fixades al
sòl
i la manca d'òrgans especialitzats, les plantes han obtingut per selecció natural sistemes de comunicació basats en fenòmens
al·lelopàtics
positius, és a dir, han creat mecanismes amb els quals poden produir compostos bioquímics que poden tenir un gran pes en la supervivència, creixement i reproducció d'altres éssers vius veïns, permetent-los sobreviure de les adversitats que pateixen.
Per l'aire
modifica
Mitjançant
components orgànics volàtils
(COV), quan la planta és agredida, aquests components seran deslliurats a l'
aire
, mètode de transport per poder arribar a les plantes del voltant i avisar-les, creant una comunicació entre elles. Les molècules utilitzades són
metabòlits secundaris
que sintetitza la planta per al seu funcionament fisiològic i que es troben guardades en reservoris cel·lulars.
Aquests COV poden ser de diferents maneres, i es diferencien per la seva composició i la seva estructura. La diversitat dels COV és deguda a que per cada tipus d'atac, hi ha un tipus concret de COV. També hi ha uns concrets que només poden alliberar certes espècies de plantes, fent que les altres del voltant, si no són de la mateixa família, no tindran els receptors adequats per poder aconseguir i entendre aquests.
Pel subsòl
modifica
Aquest mètode té lloc a la
rizosfera
, és a dir, la zona on les arrels fan la seva funció. Per a aquesta comunicació, és necessari l'ús dels mediadors biològics, els
fongs
Les plantes i els fongs creen una cooperació subterrània que es diu xarxa de micorrices, permetent que mitjançant aquesta, totes les plantes d'un mateix bosc puguin comunicar-se entre elles, podent cobrir distàncies de quilòmetres quadrats. Aleshores, utilitzant aquest fenomen les plantes poden reconèixer i percebre’s entre si fent ús del desplaçament de senyals i compostos entre les hifes i les arrels. Així, els compostos fan la funció de
neurotransmissors
que es mouen a través de la “
sinapsis
” entre les parets cel·lulars de les arrels i les hifes dels fongs.
Ultrasons
modifica
Quan les plantes estan en una situació de sequera o se'ls tallen les tiges, sorgeix un so, produït per les cavitacions quan petites bombolles d'aire són creades i creen una explosió en el
xilema
14
Les plantes solen comunicar-se quan estan en perill, i per això, la informació que més es transmet són les relacionades amb malalties o insectes que les poden estar atacant, ja que solen ser les amenaces més comuns per a elles.
Quan les plantes reben aquesta informació, una de les seves tàctiques és alliberar més COV per avisar a les altres plantes, fent que un nombre més gran d'elles estigui preparat per al perill. També poden alliberar un altre tipus de COV que atrau a depredadors
carnívors
paràsits
, els quals faran de defensa de les plantes davant dels
herbívors
que les amenaçaven.
Quan una planta és atacada i allibera els COV, en veritat no està avisant a les altres, sinó a les parts del seu cos que no han estat afectades perquè es preparin, i aleshores, les altres s'assabenten per casualitat.
També s'utilitzen aquests mitjans de comunicació per lluitar pel terreny del subsòl. Les arrels de les plantes sintetitzen el COV i el deixen anar a la rizosfera, els quals tenen la missió d'explorar la zona per a detectar la presència de les plantes del voltant, amb l'objectiu d'atacar-les o evitar-les.
15
Regles per anomenar les plantes
modifica
Article principal:
Nomenclatura binomial
Davant la necessitat de donar un nom clar a cada espècie vegetal no és factible l'ús dels noms vulgars o vernaculars, la qual cosa no significa que aquests hagin de ser oblidats. Els noms vulgars tenen l'inconvenient de variar considerablement d'una regió a una altra o que espècies botàniques diferents tinguin la mateixa designació. D'altra banda, hi ha multitud d'espècies que no es coneixen per cap nom vulgar.
Per això, a l'hora d'anomenar les plantes s'han de seguir una sèrie de regles acordades per la comunitat científica en el
Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes
16
que regula també la nomenclatura d'altres éssers vius considerats anteriorment plantes, com
algues
fongs
. A continuació se n'indiquen les regles principals:
No són vàlids els noms anteriors a 1753, any a partir del qual el botànic Carl Linné va començar la nomenclatura científica de les plantes. En alguns grups específics, aquesta data d'inici és diferent.
Es consideren vàlids aquells noms donats per primera vegada després de ser correctament registrats i publicats. No seran vàlids els noms posteriors del mateix tàxon, ja que són considerats sinònims.
Els noms han d'estar llatinitzats, ja que el llatí és l'idioma més habitual en la nomenclatura científica.
El nom científic d'una planta és binominal, és a dir, conté dues paraules (noms) (ex.
Cupressus sempervirens
):
El nom, en majúscula, del gènere al qual pertany la planta, va davant del nom específic i es pot abreujar quan es repeteix, si no hi ha ambigüitat, p. ex.,
C. sempervirens
El nom específic donat a l'espècie, en minúscula, serà generalment un
epítet específic
que caracteritzi l'espècie en qüestió (p. ex.
Sibbaldia procumbens
, per ser una planta postrada). Pot també dedicar-se a una persona (p. ex.
Rubus castroviejoi
, que està dedicat al botànic espanyol
Santiago Castroviejo Bolíbar
) o a un punt geogràfic (p. ex.
Crataegus granatensis
, granadí, de
Granada
), o traslladar un nom vernacle, com en el cas de
Prunus mahaleb
(de l'
àrab
). A continuació del nom científic s'ha d'escriure la inicial, inicials o cognom complet de l'autor o autors que per primera vegada van descriure la planta (ex.
Thymus vulgaris
L.). Aquesta llista és oficial i no es poden utilitzar altres abreviatures. S'hi poden afegir les dates en cas de considerar-ho oportú, si bé no hi ha tradició de fer-ho.
De vegades, després del nom científic, apareixen les partícules "ex" o "in" entre l'abreviatura de dos autors (ex.
Rosa micrantha
ex Sm.). En el primer cas, vol dir que el segon autor concedeix l'autoria del nom al primer, però que la veritable autoria botànica correspon al segon, és a dir, el primer va suggerir el nom i el segon el va publicar vàlidament. En el segon cas, el veritable autor és el primer, però ho fa en una obra o article de revista que correspon al segon, per la qual cosa és convenient que en quedi citat a tall de recordatori.
Quan cal traslladar una espècie d'un gènere a un altre, se citarà el nom del primer autor entre parèntesis abans de l'autor que ha traslladat l'espècie. Així, per exemple, l'espècie
Valeriana rubra
descrita per
Linneu
(=L.) va ser traslladada al gènere
Centranthus
per
Agustin Pyramus de Candolle
(=DC.), per la qual cosa el seu nom va quedar com
Centranthus ruber
(L.) DC.
També és freqüent utilitzar en els noms una sèrie de signes i abreviatures, entre les quals cal destacar els següents:
Sp. / Spp.:
espècie
/ espècies.
Subsp. / Subspp.:
subespècie
/ subespècies.
Var. / Varr:
varietat
/ varietats.
X:
híbrid
Fl.: Del
llatí
floruit
('florir'), es posa al costat de l'abreviatura d'autor, seguit d'un o diversos anys, i indica que només se li coneix aquesta època activa com a botànic (ex. Andrews fl. 1975).
Aff.: Abreviatura d'
affinis
, 'semblant', i s'utilitza per a indicar en un treball que els exemplars estudiats tenen la majoria dels caràcters d'un
tàxon
, però en difereixen en altres (ex.
Sempervivum aff. Tectorum
).
Per als
cultivars
s'utilitza l'abreviatura "cv." o les cometes simples (ex.
Citrullus lanatus
cv. Crimson Sweet o
Citrullus lanatus'
Crimson Sweet ').
Ús de les plantes
modifica
L'etnobotànica estudia l'aprofitament humà de les plantes. Constitueixen la base de l'alimentació directament per als
vegetarians
i indirectament per a la resta, ja que molts animals són
herbívors
. Les verdures, fruites,
llegums
i hortalisses són
aliments
d'origen vegetal, és a dir, son la principal font de
proteïna vegetal
de la dieta humana. El
sucre
i l'
oli
, elements bàsics de la cuina, són productes d'origen vegetal. La
fusta
d'arbres i arbusts s'usa per a construir cases,
mobles
i estris diversos. Les
flors
tenen una finalitat decorativa en la majoria de cultures. Les plantes remeieres, d'altra banda, són els medicaments més utilitzats arreu del món i gran part de la medicina i la farmàcia empren principis vegetals.
Parts de les plantes
modifica
Aquest article o secció es presenta en forma de llista però s'hauria de redactar en forma de prosa.
Arrels
Bràctea
Cap de la planta
Capítol floral
Conjunt de
fulles
arrels
Escorça
Fibra
de les
llavors
Fil de la tavella
Flors
Fruit
(incloent-hi l'eix del fruit, cap del fruit, cabellera del fruit, filament del fruit)
Infructescència
Peduncle
fructífer
Pell
del tubercle
Polpa
del fruit
Branca
Resina
Secreció
de la planta
Soca
Tavella
Tija
de la flor
Tubercle
Referències
modifica
Trueba i Montúfar, 2013
, «Written in Stone: The Fossil Record of Early Eukaryotes» (S. Xiao).
plant[2
- Definition from the Merriam-Webster Online Dictionary]».
[Consulta: 25 març 2009].
plant (life form) -- Britannica Online Encyclopedia
».
[Consulta: 25 març 2009].
Margulis
, L.
«Five-kingdom classification and the origin and evolution of cells».
Evolutionary Biology
7,
1974,
p.
45-78.
Raven, Peter H.; Ray F. Evert; Susan E. Eichhorn (2005).
Biology of Plants
, 7a edició. Nova York: W. H. Freeman and Company.
ISBN 0-7167-1007-2
Kenrick, Paul i Peter R. Crane. 1997.
The Origin and Early Diversification of Land Plants: A Cladistic Study.
(Washington, D.C.: Smithsonian Institution Press).
ISBN 1-56098-730-8
Smith, Alan R., Kathleen M. Pryer, E. Schuettpelz, P. Korall, H. Schneider, i Paul G. Wolf. (2006). "
A classification for extant ferns
".
Taxon
55(3): 705-731.
Bremer
, K.
«Summary of green plant phylogeny and classification».
Cladistics
1,
1985,
p.
369–385.
DOI
10.1111/j.1096-0031.1985.tb00434.x
ISSN
0748-3007
Mishler
, Brent D.;
S. P. Churchill
«Transition to a land flora: phylogenetic relationships of the green algae and bryophytes».
Cladistics
1,
1985,
p.
305–328.
DOI
10.1111/j.1096-0031.1985.tb00431.x
Mishler
, Brent D.;
Louise A. Lewis; Mark A. Buchheim; Karen S. Renzaglia; D. J. Garbary; Carl F. Delwiche; F. W. Zechman; T. S. Kantz; i Ron L. Chapman
«Phylogenetic relationships of the "green algae" and "bryophytes"».
Annals of the Missouri Botanical Garden
81,
1994,
p.
451–483.
DOI
10.2307/2399900
Una kilobase és igual a mil bases, o mil "esglaons de l'escala".
Descubren el mecanismo de control temporal del crecimiento de las plantas
(en espanyol de Mèxic).
Servicio de Información y Noticias Científicas (SINC),
20-05-2011.
[Consulta: 14 octubre 2021].
Arana
, M. V.;
Marin-de la Rosa
, N.;
Maloof
, J. N.;
Blazquez
, M. A.;
Alabadi
, D.
Circadian oscillation of gibberellin signaling in Arabidopsis
(en anglès).
Proceedings of the National Academy of Sciences
108,
22,
31-05-2011,
p.
9292-9297.
DOI
10.1073/pnas.1101050108
ISSN
0027-8424
PMC
PMC3107313
PMID
21576475
Khait
, I.;
Lewin-Epstein
, O.;
Sharon
, R.;
Saban
, K.;
Perelman
, R.
Plants emit informative airborne sounds under stress
(en anglès).
bioRxiv
02-12-2019,
p.
507590.
DOI
10.1101/507590v4
Cerdà
, Abel.
El curiós llenguatge de les plantes
»,
22-11-2019.
[Consulta: 15 desembre 2021].
Código Internacional de Nomenclatura para algas, hongos i plantas, VI edición en español (Código de Madrid)
(pdf)
(en castellà).
Occasional papers from the Herbarium Greuter, 6. Berlín: Stiftung Herbarium Greuter.,
2025.
[Consulta: 29 novembre 2025].
Bibliografia
modifica
Trueba
, G.;
Montúfar
, C.
Evolution from the Galapagos. Social and Ecological Interactions in the Galapagos Islands
(en anglès). 2.
Springer
2013.
DOI
10.1007/978-1-4614-6732-8
ISBN 978-1-4614-6732-8
Vegeu també
modifica
Llista de plantes de les Illes Balears
Llista de plantes de Catalunya
Llista de plantes del País Valencià
Respiració vegetal
Planta medicinal
Fòsfor en les plantes
Vegetals gegants
Enllaços externs
modifica
En altres projectes de
Wikimedia
Commons
Commons
(Galeria)
Commons
Commons
(Categoria)
Viquidites
Viquidites
Viquiespècies
Viquiespècies
Botanical Online
(català)
(anglès)
(castellà)
Noms de plantes
al
TERMCAT
Classificació d'
arqueplàstid
Plantae sensu lato
Rhodophyta
Rhodophyceae
Bangiophyceae
Florideophyceae
Goniotrichales
Stylonematophyceae
Glaucocystophyceae
Glaucocystis
Cyanophora
Gloeochaete
Viridiplantae
Plantae sensu stricto
Chlorophyta
Algues verdes
Prasinophyceae
Clade UTC
Ulvophyceae
Trebouxiophyceae
Chlorophyceae
Streptophyta
Charophyta
AV
Chlorokybophyceae
Chlorokybales
Klebsormidiophyceae
Klebsormidiales
Zygnematophyceae
Desmidiales
Zygnematales
Charophyceae
Charales
Coleochaetophyceae
Coleochaetales
Embryophyta
Plantae sensu strictissimo
Bryophyta
plantes no vasculars
Marchantiophyta
Anthocerotophyta
Molses
Horneophytopsida
Tracheophyta
Lycopodiophyta
Isoetopsida
Isoetales
Selaginellales
Lycopodiopsida
Lycopodiales
Euphyllophyta
Moniliformopses
Equisetopsida
Filicopsida
Psilotopsida
Spermatophyta
Gymnosperm
Pinophyta
Cycadophyta
Ginkgophyta
Gnetophyta
Magnoliophyta
Classificació dels
eucariotes
Dominis
Archaea
Eubacteria
Eukaryota
Biconts
AH/SAR
AH
Arqueplàstids
Plantes
Algues vermelles
Glaucocystophyceae
Hacrobis
Haptòfits
Criptofícies
Centroheliozous
SAR
Halvaris
Heteroconts
Ochrophyta
Bigyra
Pseudofungi
Alveolats
Ciliats
Mizozous
Apicomplexos
Dinoflagel·lats
Rizaris
Cercozous
Retaria
Foraminífers
Radiolaris
Excavats
Discoba
Euglenozous
Percolozous
Metamònads
Malawimonas
Apusozous
Apusomonadida
Apusomonas
Ancyromonadida
Ancyromonas
Hemimastigida
Hemimastix
Spironema
Stereonema
Uniconts
Amebozous
Lobosa
Conosa
Mycetozoa
Opistoconts
Holozous
Mesomycetozoea
Dermocystida
Ichthyophonida
Filozous
Filasterea
Capsaspora
Ministeria
Coanoflagel·lats
Codonosigidae
Metazous
(Animals)
Eumetazous
Bilaterals
Cnidaris
Ctenòfors
Mesozous
Ortonèctids
Rombozous
Parazous
Placozous
Porífers
Fongs
Afelidiomicots
Basidiobolomicots
Blastocladiomicots
Calcarisporiel·lomicots
Entomoftoromicots
Glomeromicots
Kickxel·lomicots
Monoblefaromicots
Mortierel·lomicots
Mucoromicots
Neocal·limastigomicots
Olpidiomicots
Quitridiomicots
Rozel·lomicots
Sanquitriomicots
Zoopagomicots
Dicaris
Ascomicots
Basidiomicots
Entorrizomicots
germans:
Nucleariidae
Nuclearia
Micronuclearia
Botànica
Disciplines de la botànica
Etnobotànica
Paleobotànica
Anatomia vegetal
Ecologia vegetal
Desenvolupament vegetal
Morfologia vegetal
Fisiologia vegetal
Planta
Història evolutiva de les plantes
Alga
Briòfit
Pteridòfit
Gimnosperma
Angiosperma
Tal·lòfit
Parts de les plantes
Flor
Fruit
Fulla
Meristema
Arrel
Tija
Estoma
Teixit vegetal
Fusta
Cèl·lula vegetal
Paret cel·lular
Clorofil·la
Cloroplast
Fotosíntesi
Fitohormona
Plastidi
Transpiració
Reproducció
vegetal
Alternança de generacions
Gametòfit
Sexualitat vegetal
Pol·len
Pol·linització
Llavor
Espora
Esporòfit
Taxonomia
vegetal
Nom botànic
Nomenclatura botànica
Herbari
IAPT
ICBN
ICN
Species Plantarum
Glossaris
Glossari de botànica
Categoria principal:
Botànica
Bases de dades taxonòmiques
Algaebase
BioLib
COL
Dyntaxa
EOL
FW
GBIF
IN
ITIS
MycoBank
OTL
WoRMS
Registres d'autoritat
BNE
BNF
GND
LCCN
SUDOC
NDL
NKC
Bases d'informació
Britannica
Larousse
Treccani
Viccionari
Obtingut de «
Categoria
Plantes
Categories ocultes:
Articles amb llistes a passar a prosa
Pàgines amb enllaç commonscat des de Wikidata
1.000 articles fonamentals
Ciència (Els 1000 de META)
Control de bases de dades taxonòmiques
Control d'autoritats
Plantes
Afegeix un tema